domingo, 12 de mayo de 2013

PARES I FILLS


LA SOBREPROTECCIÓ  

Tenim la sensació que protegim massa els fills?
Ens anticipem i els hi oferim el nostre ajut abans que ens el demanin?
Tenim molta por a que els passi alguna cosa?
Els impedim fer quelcom perquè no pateixin si els surt malament?
Ens angoixem quan han de fer coses noves que no són fàcils?
Ens costa posar-los límits per no frustrar-los?


Quan som nadons depenem de l'expressió del nostre
organisme per avisar als pares de les nostres necessitats: plors, gemecs, moviments i fluids corporals es posen en marxa per ser interpretats pels nostres pares o cuidadors que faran mans i mànegues per donar-nos el que creuen que necessitem. "Mira quina cara fa, segur que té gana". "No dona no, si acaba de mamar... té son, aquest nen té son". I així, pacient i progressivament els pares novells s'entrenen per cubrir les mancances d'un nen que depèn absolutament de la cura dels seus progenitors.


En aquesta situació, la criatureta, va aprenent la manera de fer-se entendre creant un vincle amb els pares a través del seu cos per lograr el que necessita, desenvolupant així uns mecanismes de supervivència que li són absolutament imprescindibles per crèixer.
Aquests mecanismes que provenen de l'òbvia dependència del nadó, creen també dependència en els pares a mesura que ells necessiten que el nadó estigui bé, conscients que en aquesta situació això depèn d'ells.

Quan el nen es fa gran i és més autònom, els pares hauran d'aprendre, que el fill per ser independent, haurà d'anar encaixant els mastegots que dóna la vida i acceptar que ellls no el podrán salvar de tot, però que li poden donar eines per lluitar davant les dificultats perquè se'n surti.



Quan sobreprotegim als fills, impedim que desenvolupin els seus recursos i els fem dependents

A vegades, els pares, en funció de la seva personalitat creen un vincle de dependència amb els fills que va més enllà de la protecció sana i natural que els petits necessiten, i que està més relacionat amb les seves necessitats que amb les dels seus fills.

Alguns pares els hi costa diferenciar aquests dos aspectes i confonen protecció amb sobreprotecció, oferint als nens coses que no els cal o simplement anticipant-se a les demandes dels fills que resten esturats perquè encara no han tingut temps de saber què volen i molt menys de posar-ho en paraules, ofegant el que més endavant hauria de ser el motor de la seva curiositat i el seu desitg per aprendre les coses que els hi ofereirá la vida.

Aquesta actitud sobreprotectora dels pares fa que els fills restin confosos, ja que com que están creixent i encara no saben el que volen, moltes vegades confonen els seus desitjos amb els dels pares.


 


La dependència dels fills crea a vegades dependència en els pares





DIFERENTS FACTORS QUE PROPICIEN LA SOBREPROTECCIÓ

La por dels pares a que els hi passi alguna cosa als fills lligada a frustracions i conflictes que ells no han pogut afrontar a la vida, (carències, desprotecció, desqualificació, etc.), fa que els hi estalviin situacions que els fills han de viure per poder aprendre a equivocar-se i adonar-se'n que se'n poden sortir.

La necessitat dels pares que els fills els necessitin per donar sentit a la seva vida quan no tenen altres projectes o coses que els omplin prou, fa que es mostrin massa incondicionals. Els fills s'acostumen a aquesta actitud i no fan el que els pertoca, alimentant així la seva creença de que hi tenen dret i otorgant-los un poder que no tenen, convertint-se en petits tirans que menyspreen i exigeixen als pares.

Això pot portar als fills a repetir aquesta actitud en el transcurs de la vida tant amb les figures d'autoritat com amb els seus iguals, cosa la qual dencadenará el rebuig dels altres dificultant l'àmbit de les relacions. 

La por de frustrar als fills per evitar el conflicte amb ells, propicia la manca d'autonomia, i per tant, la dependència envers els pares. Aquesta dependència fa que els fills es sentin atrapats ja que no desenvolupen els recursos que necessiten per ser independents, i tot això s'acaba girant contra els pares a qui exigeixen que els donin allò que ells no s'han sabut guanyar perquè sempre se`ls hi ha donat fet.

Quan hi ha problemes en la relació de parella que no s'afronten i es permet que s'estableixin aliances entre un dels pares i els fills, de forma que més o menys inconcientment, s'acaba utilitzant als fills com un arma contra l'altre, fent-los còmplices indirectes d'una problemàtica a la que son aliens.


  CONSEQÜENCIES EN ELS FILLS PROVOCADES PER LA SOBREPROTECCIÓ 

Quan això passa de manera constant i progressiva, als nens els costa molt més ser autònoms, confien poc en ells mateixos i desenvolupen una manca d'autoestima que dificulta la capacitat de trobar recursos per tirar endavant i que pot interferir en l'adquisició dels aprenentatges per bloqueig emocional, o es pot expressar amb l'eclosió de diversos símptomes físics o psíquics, (incontinència d'esfínters, desmotivació o apatia, manca de límits, problemes de comportament, falta de concentració i atenció, etc.).

Aquests símptomes els hem d'interpretar com un "crit d'ajut" per "avisar" als pares i al seu entorn, (escola, pediatra, etc.), de que alguna cosa està passant.

SÍMPTOMES INFANTILS DERIVATS DE LA SOBREPROTECCIÓ PATERNA

Baixa autoestima
Desmotivació
Manca de límits
Manca de concentració i atenció
Incontinència d'esfínters
Dificultats d'aprenentage
Dificultat per expressar les emocions
Dependència d l'adult
Rebequeries, exigència i tirania
Problemes per relacionar-se

***************************************************

Si els pares, a més a més de ser-ho, gaudeixen també d'altres coses importants per a ells a la vida com poden ser la parella, la família, la feina, projectes petits o grans, els amics, les seves aficions, etc., els fills captaran que ells no són allò únic important a la vida dels seus pares, i que al mateix temps que han de compartir amb els germans la seva estimació i dedicació, també ho hauran de fer en el futur amb les relaciones que estableixin en la vida que els espera.
A vegades per diferents motius aquesta dinàmica no és possible.






Quan es tenen fills per la necessitat d'omplir un buit, encara que no en siguem conscients, ja que les altres coses no ens omplen com ens agradaria, aquest fill ocupa un lloc en la nostra vida que té una importància desmesurada, i  fa de tapadora de les nostres mancances, ja que existirà en funció de les nostres necessitats. Per tant no será una elecció feta desde la llibertat. En canvi, quan cerquem i trobem coses que ens omplen i ens sentim raonablement satisfets, la decisió de tenir un fill prové d'una elecció més lliure que ens porta a la voluntat de transmetre-li i compartir amb ell part d'aquesta satisfacció i de la nostra vida.

A vegades, per diferents motius, els pares no ens adonem que embolcallem als fills amb aquest vel subtil teixit amb la millor intenció i fet de moxaines i d'estimació, però també de por, i aquesta por que és nostra, els la podem transmetre sense voler, no deixant que "s'arrisquin" a provar coses i busquin en ells mateixos el que necessiten per desenvolupar les seves capacitats.

Mai és tard per revisar la nostra actitud amb els nostres fills i replantejar-nos què hem de canviar. Els pares també tenim dret a equivocar-nos i l'oportunitat de rectificar, a la llarga ells en sortiran enfortits, i nosaltres també.











Els fills es senten ofegats per la sobreprotecció dels pares





Núria Gou

viernes, 27 de julio de 2012

EL XANTATGE EMOCIONAL

LA MANIPULACIÓ DE LA CULPA

Ens sentim culpables a vegades per no saber fer les coses tan bé com voldríem o per decebre a algú a qui estimem o admirem?

Què hi ha tant poderós que origina aquest sentiment de culpa que ens rossega de tant en tant?

Hem pensat mai quines emocions i sentiments es mouen a dins nostre quan ens sentim culpables d'alguna cosa? Sobretot quan és d'una cosa que no hem fet, o dubtem d'haver fet?

Fàcilment identifiquem si ens sentim culpables per alguna cosa de la que som responsables, però què passa quan sabem que no ho som i ho acabem dubtant perquè algú important per nosaltres ens fa dipositaris d'una responsabilitat que no sentim nostra?

Xantatge emocional

El xantatge emocional no és res més que la manipulació d'aquest sentiment per part d'algú que està disposat a treure'n benefici, conscient o inconscientment.
 Es tracta de buscar la víctima propiciatòria i clavar-li les dents...,el problema és que sovint les dents no es veuen, ni tampoc la mossegada, i és difícil afrontar una cosa quan no se sap si està passant.

CÓM S'EXPRESSA EL XANTATGE EMOCIONAL
El xantatge emocional s'expressa a vegades de forma directa i violenta, però en molts més casos circula d'una manera subtil, sense fer soroll, com si anés de puntetes pel damunt d'alguna cosa que no vol ser descoberta.
Aquesta cosa és la necessitat que té el xantatgista de saber quins són els punts febles de la víctima per utilitzar-los a fi de obtenir quelcom que necessita: el control de la relació.



El llop amb pell d'ovelleta



El llop vestit d'ovelleta ensenya la poteta enfarinada per mostrar que és inofensiu. Ja pots estar tranquil, hi pots confiar, baixa la guàrdia i deixa't anar.

ATACAR ELS PUNTS FEBLES

I així, confiadament, ens anem obrint i mostrant les nostres febleses i els nodtres desitjos, fent a l'altre partícip dels nostres somnis i de les nostres miseries. Potser rebem comprensió, suport, afalagaments, i potser ho agraïm i ho interpretem com autèntic, i potser la persona de qui rebem tot això també es creu que ho sent de veritat  cosa que la fa encara més creïble.
Però en realitat, tots aquests sentiments estan en funció de obtenir quelcom a canvi, és per això que només perduraran mentre el xantatgista rebi la ració d'energia que necessita de nosaltres.



Atacar el punt feble

Quan per les raons que siguin, s’accentuen les diferències que comporten totes les relacions i el xantatgista no té la seva ració del que creu que li pertoca per dret diví, comença a funcionar el xantatge en la seva més pura essència. Les febleses que hem compartit es converteixen en el blanc d'atacs emocionals subtils que obren ferides difícils de detectar descol·locant a la víctima. És el que en diríem un cop baix, un gerro d'aigua freda, és l'avantsala o la versió descafeïnada del maltractament, ja que ambdós comparteixen característiques comunes: el menys teniment subtil i la des valorització mai reconeguda per l'autor ni expressada clarament en un llenguatge que deixa anar el seu verí.

EL LLENGUATGE ENVERINAT

Aquest llenguatge "emocional" enverinat és nou i diferent al llenguatge comú que tots coneixem, i está fet de retrets subtils i suggeriments desqual.lificadors essent irreconeixible per l'interlocutor que resta confús perquè no es creu que la persona a la que tant aprecia pugui dir-li coses tant punyents, i perquè al estar formulat d'una manera ambigüa és difícil identificar la violència que despren.


El llenguatge enverinat del xantatge emocional



Sovint es converteix en una provocació constant des de una posició victimista, que al no ser detectada com a tal, provoca dubtes en l'altre persona que acaba pensant que és responsable de no fer les coses bé, justificant al xantatgista i culpant-se per decebre'l.

Suposant que l'interlocutor es queixi i s'enfadi per defensar-se, és assenyalat com el provocador, invertint-se així les posicions.
A partir d'aquí es pot anar entrant en un cercle viciós de maltractament ja més greu, on el xantagista es presenta com la víctima, i la víctima assumeix la culpa dels problemes de la relació.   

L'AMENAÇA DE DESAMOR

El xantatge emocional es manifesta de maneres molt diferents, adopta mil cares sovint difícils d'identificar per la víctima i es dóna en totes les edats i condicions.
La característica principal que l'identifica és l'amenaça implícita o explícita de desamor que sempre hi és present, i  no per casualitat és la necessitat més important de la víctima.


L'amenaça del desamor



Aquest desamor es manifesta a través de múltiples versions, totes d'expressió ambigua i amb manca de claredat verbal i emocional, condició indispensable per crear un dubte raonable en la víctima.

L' amenaça de desamor, s'expressi com s'expressi, sempre és un atac dirigit a minvar la identitat de l'altre persona que, si és molt diferenciada de la d’ell, representa una amenaça pel xantatgista, ja que considera a la víctima com una prolongació d'ell mateix, i per tant com una propietat no qüestionable.


TOTS EN ALGUN MOMENT HEM UTILITZAT EL XANTATGE EMOCIONAL

Hi han exemples de tots els colors, ja que en un moment o altre de la vida tots hem utilitzat conscient o inconscientment el xantatge emocional:

El nen que amenaça amb no menjar si no li donen el que vol.

 "Si no em deixes jugar no menjaré"




El jove que mostra la seva agressivitat si els pares no li donen diners.
El pare que li diu al seu fill que si no es porta bé no l’estimarà perquè és un nen dolent.
La dona que reclama més atenció del seu marit fent demandes massives impossibles de complaure, la qual cosa el posa en una situació d'impotència per satisfer-la.
El marit que no sap o no vol prendre partit davant d'una decisió i s'ho munta per aconseguir que es mulli la seva dona i així no haver de responsabilitzar-se de les conseqüències dels seus actes. Si va malament ell no en té la culpa.
El cap que amenaça de acomiadar a un treballador si no fa hores extra sense cobrar-les.

Amenaça d'acomiadament

Els pares que diuen als fills que la seva vida no tindria sentit si no fos perquè els necessiten, comprometent així l'evolució i la maduresa de la prole.
Els pares que sobre protegeixen als fills sense voler, encara que sigui amb bona intenció, amb la idea de que no pateixin, quan en realitat ho fan per calmar la seva pròpia angoixa.

Tot i així hem d’aclarir que una cosa és l’ús ocasional del xantatge emocional, i una altre de molt diferent, és quan es constitueix en un sistema de funcionament que determina el tipus de comunicació en una relació.

Fixeu-vos què tenen en comú totes aquestes situacions...

Tenir pendent i esclavitzat a l'altre.
Obtenir més atenció sense demanar-la de forma clara i fer retrets perquè l'altre es doni per al·ludit i acabi pensant que té l'obligació de satisfer-lo.

No en té mai prou, mai està content del tot i ho expressa queixant-se i demanat més.

No és agraït, ja que ser-ho implica reconèixer que té necessitats, demanar ajuda i valorar a qui les hi satisfà.

En definitiva, controlar a l’altre fent-lo sentir responsable del seu benestar a través de la culpa.

La demanda d'atenció sol ser ambigua i el missatge contradictori: manifesta confusament el que voldria i alhora "dóna per descomptat" que els altres no li donaran, fent-se la víctima i pervertint així l'acte de demanar. En realitat la víctima és l'altre.

CONSEQÜENCIES DEL XANTATGE EMOCIONAL

Efectes psicològics que provoca en la víctima el xantatge emocional

Insatisfacció crònica i ansietat.
Sentiments de rebuig i de ràbia.

Dependència psicològica ja que, en aquest tipus de vincle deixar de sentir-se culpable depèn de donar-li benestar al xantatgista, i com que aquest no en té mai prou es crea un cercle viciós.

Necessitat de fugir de la presència del xantatgista perquè el fa sentir atrapat.

Sensació de que les altres coses de la seva vida no son prou importants o no les atén prou bé i que es van ajornant, sempre en funció de complaure al demandant.


Efectes sobre el cos del xantatge emocional

Les emocions i els sentiments que no expressem o no sabem identificar i reconèixer com a propis, si són durs de sentir com la ràbia, la tristor, l'ansietat, etc., solen notar-se com malestars difusos que, al no poder formular-se a través de la paraula, no els podem anomenar.

Quan no podem donar el nom a una emoció que sentim o a un malestar, és com si no existis, i per tant, no podem fer-hi front.

És per aquest motiu que moltes vegades, al no tenir una via de sortida legítima s'expressen indirectament a través del cos: mals d'esquena, fibromialgia, tastorns gàstrics, èxzemes, alèrgia, mal de cap, asma, hipertensió arterial, grips, neumonies, i una extensa llista de trastorns que provenen d'un estat d'ànim, que al no poder detectar per què s'origina es tradueix en una devallada inmunològica expressant-se en trastorns psicosomàtics que requereixen per part del metge un diagnòstic que contempli una perspectiva amplia i psicofisiològica de la salut.

La proliferació de diagnòstics hiperespecìfics que s'enquadren en un marc de referència limitat on es perd la perspectiva integral de la salut, propicia diagnòstics equivocats i dificulta la recuperació de les persones ja que l'orientació terapéutica és errònia.
  
D'aquí l'importància de posar paraules a les emocions i legitimar-les. I no podrem legitimar-les si no sabem identificar la causa que les origina, culpant-nos per sentir ràbia contra algú que estimem si no podem identificar el perquè.

Quan estem sotmesos a xantatge emocional el reconeixement d'aquestes causes resta barrat per la nostra pròpia "ceguesa" propiciant l'eclossió dels trastorns psicosomàtics.  

QUÈ ENS FA VULNERABLES AL XANTATGE EMOCIONAL

Què és el que ens manté atrapats en aquesta teranyina emocional?

 


Teranyina emocional







Cóm és que no ens adonem del que està passant i no en sabem sortir?

Segur que no intuïm que alguna cosa va malament ?

Ho captem? Hi podem posar solució?

Què ens passa que romanem enganxats a la teranyina emocional d'aquest funcionament pervers?


Hi han diversos factors que influeixen per mantenir-nos en aquest parany:


La necessitat de que ens estimin quan és molt intensa i prové de carències emocionals.... Fa que ens adherim a l'altre i busquem la gratificació emocional donant-li el que necessita, oblidant-nos dels nostres veritables desitjos. Crea llaços de dependència molt forts que ens aliena i ens porta a l'insatisfacció crònica.

La manca de reconeixement que hem patit en les diferents etapes de la vida..... Dificulta tenir confiança en nosaltres mateixos.

La manca de figures de referència fortes i sanes amb qui poder identificar-nos a mida que anem creixent.... Fa que ens sentim perduts i siguem molt influenciables. Manca de seguretat en el propi criteri i fàcilment manipulables.


Què implicaria detectar i aturar aquest mecanisme del qual som víctimes però també còmplices inconscients?


Potser creiem que hi perdrem més que hi guanyarem?
Perdrem l’amor, l’aprovació o el reconeixement de l’altre i ens sentirem sols?

Potser si tallem aquest vincle patològic ens sentirem buits i ens adonarem que no tenim projectes de vida propis i això ens pot fer sentir desorientats?

És per això que ens costa detectar-ho i aturar-ho?


COM PODEM ATURAR EL XANTATGE EMOCIONAL

Primer pas:

Detectar les expressions ambigües

La mare vella amb limitacions de mobilitat:" Nens, avui fa sol...., que sortireu a comprar? Es clar, sempre aneu tant enfeinaaaats...pobrets.., mira...jo aquí assentada, però.... aneu, aneu no em fa res... ja sé que teniu feina.."

Actitud culpabilitzadora


Els fills: "Mama, que vols sortir?....no et preocupis que de seguida tornem....ara venim eh.."  Corre, corre Pepitu que la iaia no vol estar sola, ai quin neguit, tinc un mal d'esquena....

En aquest cas, la resposta dels fills reflecteix la urgència per respondre a la demanda que es viscuda com obligació. La necessitat de complaure va acompanyada sovint de sentiments de ràbia que no es solen expressar i que si s'expressen generen nous sentiments de culpa perquè no considerem lícit sentir ràbia per qui estimem.

Expressió de ràbia i ansietat

Aquesta ràbia no canalitzada es gira contra nostre i sovint es tradueix en malestars psíquics com ansietat, ganes de "picar" entre hores, insatisfacció crònica, irritabilitat, dispersió, etc., o s'expressa en el cos a través de malestars físics com mal d'esquena, digestions pesades, picors i d'altres variats i "divertits" estralls psicosomàtics.

Sentiment de culpa

Segon pas:

Traduir-les en llenguatge clar i expressar-les directament:  

Els fills: "Mama, si vols sortir també ho pots demanar.. es que....noia, tal com ho dius sembla que no fem mai res per a tu. No juguis al joc de la pena, si ho demanes clarament ens donaràs l'alegria de poder-t'ho oferir i tu tindràs l'oportunitat de agrair-nos-ho....ja saps que no ens fa res complaure't. Però si vas de víctima...se'ns treuen les ganes"

La mare: "No...es que no vull molestar.."
Els fills: "Tornem-hi... que no pots parlar clar? Que no ho veus que això ens crea rebuig i ens allunya de tu? Tant et costa ser honesta amb nosaltres? Que no ho saps que fer sentir a la gent culpable és un mal negoci? T’estàs guanyant el nostre desinterès...és això el que vols? Depèn de tu canviar-ho... Osti tu...no n’aprendrà mai, en fi....Pepitu, crida als nens que anirem al teatre!... Des de la porta...."Adéu mama!"


Resposta sana al xantatge emocional



Tercer pas:

Permetre's sentir ràbia i atribuir-li un valor legítim, ja que és un sentiment que ens molts casos ens facilita defensar-nos i té la funció de supervivència emocional, preservant la nostra identitat davant de actituds desvaloritzants i de anul·lació.

Potser...... poc a poc la ràbia pot disminuir quan ens adonem que el xantatgista és un minusvàlid emocional, i que tot i que pot arribar a ser molt destructiu, no sembla tenir altres recursos per acosseguir afecte i l'acaba robant i esgarrapant dels altres. Per conquerir-lo s'hauria de qüestionar la seva actitud i assumir les seves carències, i generalment no està massa disposat a fer aquest pas endavant.

Tot i així és important entendre que el poder que li permet envaïr-nos li donem nosaltres, potser sense adonar-nos'en, d'aquí le necessitat de revisar també les nostres carències per protegir-nos de depradadors, però també i sobretot per afrontar-les i mitjançant un canvi conquerir la fortalesa que ens donará una llibertat que reafirmará la nostra identitat.     

 Observacions:

Les persones que fan servir el xantatge emocional, no han pogut o sabut desenvolupar la comunicació com un sistema adult a l'hora de relacionar-se. S'han quedat a mitj camí en una etapa infantil, com el nadó que desprovist d'altres recursos utilitza el seu cos com a via per mostrar als seus pares quines són les seves necessitats. I això, pel nadó és una eina de supervivència inqüestionable.

D'una manera similar, el xantatgista emocional, actúa de "pobre de mi" per cridar l'atenció a fí de que els altres cubreixin les seves necessitats.

El desenvolupament d'un sistema de comunicació adult requereix de la capacitat de "posar-se en el lloc de l'altre" per provar de sentir el que l'altre sent....alegria, pena, confussió..., la qual cosa genera actituds d'empatia, desenvolupa la complicitat amb l'altre, la capacitat d'estimar, d'oferir ajut i de ser solidari.

Lluny de justificar aquest comportament, voldria convidar als lectors a reflexionar sobre quínes creuen que poden ser  les causes de aquest tipus d'actitud, i si es troben sovint o no, amb persones que la transmeten.

És clar, que aquesta forma perversa de funcionament que hem descrit, no és subsidiaria només de persones, sino també de col.lectius. Identificar-les/os, i diferenciar-se'n és garantia de supervivència emocional i una forma de compromis per preservar la llibertat individual i col.lectiva.






Núria Gou

lunes, 9 de julio de 2012

PERMIS PER PLORAR... PUC?... GRÀCIES

EL DOLOR D'UNA PÈRDUA


Us hi heu fixat que difícil resulta avui dia poder plorar quan estem tristos? Plorar sabent que els qui estan amb nosaltres respectaran la pena i la tristor que sentim?
Per què creieu que es fa tant complicat expressar aquests sentiments i no incomodar a qui está al nostre costat?









Els moments íntims són necessaris per escoltar el dolor d'una pèrdua





Posem-nos en el cas de la mort d'un familiar estimat. Els qui s'han trobat en aquesta situació saben bé de qué parlo. Quan això passa, la tristor, i a vegades una sensació de desemparament, ens envaeix d'una manera que és difícil de transmetre..., pares, mares, parella, germans, fills, amics íntims..., segons la relació que teníem amb la persona que ha mort i el  nostre grau de vinculació emocional, el dolor és més o menys punyent, i també el grau d'acceptació de la seva absència. Sabem que aquest sentiment no desapareix d'un dia per l'altre i que perd intensitat amb el pas del temps. Però el que és veritablement important, per tal  que la mort i l'absència prenguin el seu sentit més íntim i més vital, és deixar-nos sentir tot el que ha representat per a nosaltres la persona que hem perdut mentre ha estat a prop nostre, quin lloc ha ocupat en la nostra vida i en els nostres sentiments, apropar-nos i reconciliar-nos amb els aspectes que no ens agradaven i dels que, segurament, també hi hem aprés coses, i valorar i agraïr tot el que ens ha donat volent o sense voler mentre estava amb nosaltres.
És bo reconciliar-nos amb els aspectes que no ens agradaven de la persona que ha mort



 Només així i a poc a poc, la ferida de la pèrdua s'anirá tancant i obrirá pas a un sentiment ple de vida i de tranquil·litat, que permetrà incorporar a dins nostre totes aquelles coses que hem rebut, que no es perdran i que reviuran amb nosaltres perquè també les poguem transmetre a qui estimem.


Això és un procés de dol, un procés doloros pel retorn de tots els sentiments dipositats en la persona que ja no hi és, però que ens donará l'oportunitat de coneixer-nos millor, retrobar-nos a nosaltres mateixos i de mirar endavant amb una mirada nova que ens portará a relativitzar les coses buides de contingut, i que ens carregarà d'energia per gaudir de la nostra vida, estimar i tirar endavant els nostres projectes.




La vida pren el seu sentit a través de la mort








A vegades, per viure aquest procés de dol voldriem sentir-nos acompanyats per les persones que estimem i que ens estimen, però també hem de saber que això no sempre serà possible, perquè cada persona viu la seva vida segons un procés íntim i personal que potser els  farà difícil estar al nostre costat tal com ens agradaria. La mort i el dolor espanten, i, sovint, aquesta por allunya emocionalment a persones que estimem en moments que son durs de viure. Tot i així trobarem gent propera que ha passat per situacions similars i que serán el millor suport en moments on la tristor i el silenci ple de sentiments és el que necessitem compartir.

És en aquests moments, quan aquesta frase que és present a tots els enterraments, pren el seu contingut més commovedor, si transmet la voluntat de compartir el dolor d'una pèrdua:
 "T'acompanyo amb el
 sentiment"...






Núria Gou

lunes, 23 de abril de 2012

DEMANAR, UNA QÜESTIÓ D'ORGULL


SABER DEMANAR



Demanar ajut ens apropa als altres i propicia les relacions


Sovint ens queixem perquè pensem que les persones amb les que convivim o ens relacionem, haurien, suposadament, de saber què és el que ens agrada, el que necessitem, i el que volem. I això és molt suposar.


** "Amb el temps que fa que estem casats i el meu marit encara no sap quins tipus de regals m'agraden?"

** "La meva dona s'ha passat tres dies fent morros i quan ja no podia més, va i em diu que porto tota la setmana sense treure el gos!, però Conxita, no havíem quedat que et tocava a tu?! Per què no m'ho deies si et feia mal el peu?"

** "Fa un mes que espero que la meva dona em faci llenties estofades, ja hauria de saber que m'agraden, i res, m'haig de pintar les llenties a l'oli! I mira, no les hi demano perquè crec que la seva obligació es saber-ho que per alguna cosa és la meva dona,... però estic d'una mala jeia!"


Perquè ens costa tant demanar clarament el que volem?


Què ens porta a complicar-nos la vida i la comunicació esperant que els altres endevinin per art de màgia  els nostres desitjos?
No creieu que ens facilitaríem les coses si fóssim més clars quan demanem quelcom?
La resposta a aquestes preguntes pot ser un bon indicador que ens dirà com actuem en aquest aspecte de la nostra vida i possiblement, i si ho mirem amb efectes retroactius, ens mostrarà el nostre grau de satisfacció o insatisfacció actual en les nostres relacions.

DEMANAR

Si demanar no ens fa sentir còmodes, és perquè no assumim que necessitem als altres, i ens flagel·lem amb ganes, considerant que sí o sí, hauríem de poder fer-ho tot sols, peti qui peti, no fos cas que no arribéssim "a fer el cim".

Ens costa demanar coses a altres persones?
Quins sentiments ens desperta si ho hem de fer?


** "Ostres, l'altre dia vaig anar a un poblet del Pirineu i em vaig perdre! Però papa, per què no baixes un  moment i ho preguntes?, em deia el meu fill,..si vols ja ho faig jo! No, no, ja veuràs com ho trobarem en un plis-plas. Em vaig passar més d'una hora donant voltes per carreteres secundàries i al final vam parar perquè cada cop estava més desorientat, i això que portava un mapa !" "Es que em feia vergonya, estic acostumat a anar a tot arreu sol, i normalment no necessito ajut, la veritat és que també em feia ràbia no sortir-me'n, ja sóc una mica grandet, se suposa que hauria de saber anar sol pel món!"


Aquest comentari en principi tan trivial i tan corrent, denota un sistema de funcionament respecte a l'acte de demanar que tira enrere a moltes persones.

Demanar, està lligat a diferents tipus de sentiments. Si quan ho fem no ens sentim còmodes és perquè no hem assumit que necessitem ajut.


De fet quan demanar és difícil, és perquè hi ha massa pors al darrera que no hem identificat, i fer-ho, les posa al descobert. És per això que moltes vegades ens neguem inconscientment a reconèixer-les.


A QUÈ TENIM POR


A adonar-nos-en que els altres, per molt que ens estimin, no estan dins del nostre cervell i no endevinen necessariament el que necessitem, amb la qual cosa no són responsables del nostre benestar.
A reconèixer que necessitem ajut i a menystenir-nos per això.
A que ens prenguin per babaus i ens infravalorin.
A que rebutgin la nostra demanda, cosa que ens faria sentir desprotegits, tristos o enfadats.
A quedar en deute, no fos cas que s'ho vulguin cobrar.
A sentir-nos vulnerables pel fet de "no saber" o "no poder".
A que la nostra estimada autoimatge trontolli i no es correspongui amb el que esperem de nosaltres mateixos.


De fet, aquestes pors van associades a l' autoexigència i per tant vinculades a la poca confiança en nosaltres mateixos, a sentir-nos febles, a que els altres ho detectin i ens puguin ferir.


AVANTATGES DE SABER DEMANAR


Cóm podem demanar i sentir-nos còmodes?


Quan ser conscients de les nostres necessitats, ens permeti afrontar les pors esmentades, humanitzant la nostra autoimatge i normalitzant la idea de que el fet de "no saber", "no tenir" i "no poder", no és un descrèdit, sinó una de les millors eines que ens possibilita aprendre i reinventar-nos.


Què ens aporta a nivell de relacions?


Ens apropa als altres des de la vessant més humana, facilitant la predisposició a l'ajut i propiciant les relacions.
Donem als altres la possibilitat d'oferir-nos el que necessitem i per tant, un lloc de reconeixement i de valor en vers nostre.
Ens permet sentir i mostrar agraïment i valorar a qui ens ha donat suport.
És una oportunitat de descobrir a les persones que tenim a prop i valorar la seva generositat.

***************************************************

Però també hi han persones que aconsegueixen el que volen sense demanar-ho utilitzant als altres: 


FORMES PERVERSES D'ACONSSEGUIR EL QUE ES VOL SENSE HAVER DE DEMANAR

Es donen quan utilitzem als altres com un objecte:

** Quan fem servir el xantatge emocional, coaccionant subtilment a una altre persona, intentant fer-la sentir apenada, responsable o culpable, per aconseguir el que volem.
** Si estem en un nivell jeràrquic emocionalment o legalment superior i l'utilitzem en el nostre benefici per aconseguir que l'altre faci el que ens cal a nosaltres.
**Quan fem servir la força física o psicològica, coneixent la vulnerabilitat de l'altre, per obligar-lo a donar-nos el que necessitem.
** Quan fem veure que oferim alguna cosa per obtenir-ne una altre, pervertint l'acte de demanar a fi de guanyar-nos deshonestament la confiança dels altres adjudicant-nos el dret de utilitzar-los en benefici propi.

En realitat, qui fa servir aquestes estratègies està mancat de la capacitat de diàleg i de consens, essent la seva suposada força i autoritat, la mida de la seva vulnerabilitat, que aflora en situacions on les relacions simètriques marquen el límit de la seva capacitat per guanyar-se un dret que només els altres ens poden donar.
Malauradament quan es perd la capacitat de contemplar als altres com a persones i tractar-les com a tals, es perd també la possibilitat de gaudir de tot el que ens aporten quan sabem relacionar-nos amb respecte, restant oberts a tot el que ens poden donar i el que nosaltres els hi podem oferir.  
  



Agrair ens dóna l'oportunitat de mostrar als altres el valor que té la seva generositat.






NÚRIA GOU