LA MANIPULACIÓ DE LA CULPA
Ens sentim culpables a vegades per no saber fer les coses tan bé com voldríem o per decebre a algú a qui estimem o admirem?
Què hi ha tant poderós que origina aquest sentiment de culpa que ens rossega de tant en tant?
Hem pensat mai quines emocions i sentiments es mouen a dins nostre quan ens sentim culpables d'alguna cosa? Sobretot quan és d'una cosa que no hem fet, o dubtem d'haver fet?
Fàcilment identifiquem si ens sentim culpables per alguna cosa de la que som responsables, però què passa quan sabem que no ho som i ho acabem dubtant perquè algú important per nosaltres ens fa dipositaris d'una responsabilitat que no sentim nostra?
CÓM S'EXPRESSA EL XANTATGE EMOCIONAL
El xantatge emocional s'expressa a vegades de forma directa i violenta, però en molts més casos circula d'una manera subtil, sense fer soroll, com si anés de puntetes pel damunt d'alguna cosa que no vol ser descoberta.
Aquesta cosa és la necessitat que té el xantatgista de saber quins són els punts febles de la víctima per utilitzar-los a fi de obtenir quelcom que necessita: el control de la relació.
I així, confiadament, ens anem obrint i mostrant les nostres febleses i els nodtres desitjos, fent a l'altre partícip dels nostres somnis i de les nostres miseries. Potser rebem comprensió, suport, afalagaments, i potser ho agraïm i ho interpretem com autèntic, i potser la persona de qui rebem tot això també es creu que ho sent de veritat cosa que la fa encara més creïble.
Però en realitat, tots aquests sentiments estan en funció de obtenir quelcom a canvi, és per això que només perduraran mentre el xantatgista rebi la ració d'energia que necessita de nosaltres.
EL LLENGUATGE ENVERINAT
Aquest llenguatge "emocional" enverinat és nou i diferent al llenguatge comú que tots coneixem, i está fet de retrets subtils i suggeriments desqual.lificadors essent irreconeixible per l'interlocutor que resta confús perquè no es creu que la persona a la que tant aprecia pugui dir-li coses tant punyents, i perquè al estar formulat d'una manera ambigüa és difícil identificar la violència que despren.
Sovint es converteix en una provocació constant des de una posició victimista, que al no ser detectada com a tal, provoca dubtes en l'altre persona que acaba pensant que és responsable de no fer les coses bé, justificant al xantatgista i culpant-se per decebre'l.
Suposant que l'interlocutor es queixi i s'enfadi per defensar-se, és assenyalat com el provocador, invertint-se així les posicions.
A partir d'aquí es pot anar entrant en un cercle viciós de maltractament ja més greu, on el xantagista es presenta com la víctima, i la víctima assumeix la culpa dels problemes de la relació.
L'AMENAÇA DE DESAMOR
El xantatge emocional es manifesta de maneres molt diferents, adopta mil cares sovint difícils d'identificar per la víctima i es dóna en totes les edats i condicions.
La característica principal que l'identifica és l'amenaça implícita o explícita de desamor que sempre hi és present, i no per casualitat és la necessitat més important de la víctima.
L'amenaça del desamor
Aquest desamor es manifesta a través de múltiples versions, totes d'expressió ambigua i amb manca de claredat verbal i emocional, condició indispensable per crear un dubte raonable en la víctima.
L' amenaça de desamor, s'expressi com s'expressi, sempre és un atac dirigit a minvar la identitat de l'altre persona que, si és molt diferenciada de la d’ell, representa una amenaça pel xantatgista, ja que considera a la víctima com una prolongació d'ell mateix, i per tant com una propietat no qüestionable.
TOTS EN ALGUN MOMENT HEM UTILITZAT EL XANTATGE EMOCIONAL
Hi han exemples de tots els colors, ja que en un moment o altre de la vida tots hem utilitzat conscient o inconscientment el xantatge emocional:
El nen que amenaça amb no menjar si no li donen el que vol.
"Si no em deixes jugar no menjaré"
El jove que mostra la seva agressivitat si els pares no li donen diners.
El pare que li diu al seu fill que si no es porta bé no l’estimarà perquè és un nen dolent.
La dona que reclama més atenció del seu marit fent demandes massives impossibles de complaure, la qual cosa el posa en una situació d'impotència per satisfer-la.
El marit que no sap o no vol prendre partit davant d'una decisió i s'ho munta per aconseguir que es mulli la seva dona i així no haver de responsabilitzar-se de les conseqüències dels seus actes. Si va malament ell no en té la culpa.
El cap que amenaça de acomiadar a un treballador si no fa hores extra sense cobrar-les.
Tot i així hem d’aclarir que una cosa és l’ús ocasional del xantatge emocional, i una altre de molt diferent, és quan es constitueix en un sistema de funcionament que determina el tipus de comunicació en una relació.
Fixeu-vos què tenen en comú totes aquestes situacions...
Tenir pendent i esclavitzat a l'altre.
Obtenir més atenció sense demanar-la de forma clara i fer retrets perquè l'altre es doni per al·ludit i acabi pensant que té l'obligació de satisfer-lo.
No en té mai prou, mai està content del tot i ho expressa queixant-se i demanat més.
No és agraït, ja que ser-ho implica reconèixer que té necessitats, demanar ajuda i valorar a qui les hi satisfà.
En definitiva, controlar a l’altre fent-lo sentir responsable del seu benestar a través de la culpa.
La demanda d'atenció sol ser ambigua i el missatge contradictori: manifesta confusament el que voldria i alhora "dóna per descomptat" que els altres no li donaran, fent-se la víctima i pervertint així l'acte de demanar. En realitat la víctima és l'altre.
CONSEQÜENCIES DEL XANTATGE EMOCIONAL
Efectes psicològics que provoca en la víctima el xantatge emocional
Insatisfacció crònica i ansietat.
Sentiments de rebuig i de ràbia.
Dependència psicològica ja que, en aquest tipus de vincle deixar de sentir-se culpable depèn de donar-li benestar al xantatgista, i com que aquest no en té mai prou es crea un cercle viciós.
Necessitat de fugir de la presència del xantatgista perquè el fa sentir atrapat.
Sensació de que les altres coses de la seva vida no son prou importants o no les atén prou bé i que es van ajornant, sempre en funció de complaure al demandant.
Efectes sobre el cos del xantatge emocional
Les emocions i els sentiments que no expressem o no sabem identificar i reconèixer com a propis, si són durs de sentir com la ràbia, la tristor, l'ansietat, etc., solen notar-se com malestars difusos que, al no poder formular-se a través de la paraula, no els podem anomenar.
Quan no podem donar el nom a una emoció que sentim o a un malestar, és com si no existis, i per tant, no podem fer-hi front.
És per aquest motiu que moltes vegades, al no tenir una via de sortida legítima s'expressen indirectament a través del cos: mals d'esquena, fibromialgia, tastorns gàstrics, èxzemes, alèrgia, mal de cap, asma, hipertensió arterial, grips, neumonies, i una extensa llista de trastorns que provenen d'un estat d'ànim, que al no poder detectar per què s'origina es tradueix en una devallada inmunològica expressant-se en trastorns psicosomàtics que requereixen per part del metge un diagnòstic que contempli una perspectiva amplia i psicofisiològica de la salut.
La proliferació de diagnòstics hiperespecìfics que s'enquadren en un marc de referència limitat on es perd la perspectiva integral de la salut, propicia diagnòstics equivocats i dificulta la recuperació de les persones ja que l'orientació terapéutica és errònia.
D'aquí l'importància de posar paraules a les emocions i legitimar-les. I no podrem legitimar-les si no sabem identificar la causa que les origina, culpant-nos per sentir ràbia contra algú que estimem si no podem identificar el perquè.
Quan estem sotmesos a xantatge emocional el reconeixement d'aquestes causes resta barrat per la nostra pròpia "ceguesa" propiciant l'eclossió dels trastorns psicosomàtics.
QUÈ ENS FA VULNERABLES AL XANTATGE EMOCIONAL
Què és el que ens manté atrapats en aquesta teranyina emocional?
Teranyina emocional
Cóm és que no ens adonem del que està passant i no en sabem sortir?
Segur que no intuïm que alguna cosa va malament ?
Ho captem? Hi podem posar solució?
Què ens passa que romanem enganxats a la teranyina emocional d'aquest funcionament pervers?
Hi han diversos factors que influeixen per mantenir-nos en aquest parany:
La necessitat de que ens estimin quan és molt intensa i prové de carències emocionals.... Fa que ens adherim a l'altre i busquem la gratificació emocional donant-li el que necessita, oblidant-nos dels nostres veritables desitjos. Crea llaços de dependència molt forts que ens aliena i ens porta a l'insatisfacció crònica.
La manca de reconeixement que hem patit en les diferents etapes de la vida..... Dificulta tenir confiança en nosaltres mateixos.
La manca de figures de referència fortes i sanes amb qui poder identificar-nos a mida que anem creixent.... Fa que ens sentim perduts i siguem molt influenciables. Manca de seguretat en el propi criteri i fàcilment manipulables.
Què implicaria detectar i aturar aquest mecanisme del qual som víctimes però també còmplices inconscients?
Potser creiem que hi perdrem més que hi guanyarem?
Perdrem l’amor, l’aprovació o el reconeixement de l’altre i ens sentirem sols?
Potser si tallem aquest vincle patològic ens sentirem buits i ens adonarem que no tenim projectes de vida propis i això ens pot fer sentir desorientats?
És per això que ens costa detectar-ho i aturar-ho?
COM PODEM ATURAR EL XANTATGE EMOCIONAL
Primer pas:
Detectar les expressions ambigües
La mare vella amb limitacions de mobilitat:" Nens, avui fa sol...., que sortireu a comprar? Es clar, sempre aneu tant enfeinaaaats...pobrets.., mira...jo aquí assentada, però.... aneu, aneu no em fa res... ja sé que teniu feina.."
Actitud culpabilitzadora
En aquest cas, la resposta dels fills reflecteix la urgència per respondre a la demanda que es viscuda com obligació. La necessitat de complaure va acompanyada sovint de sentiments de ràbia que no es solen expressar i que si s'expressen generen nous sentiments de culpa perquè no considerem lícit sentir ràbia per qui estimem.
Expressió de ràbia i ansietat
Aquesta ràbia no canalitzada es gira contra nostre i sovint es tradueix en malestars psíquics com ansietat, ganes de "picar" entre hores, insatisfacció crònica, irritabilitat, dispersió, etc., o s'expressa en el cos a través de malestars físics com mal d'esquena, digestions pesades, picors i d'altres variats i "divertits" estralls psicosomàtics.
Segon pas:
Traduir-les en llenguatge clar i expressar-les directament:
Els fills: "Mama, si vols sortir també ho pots demanar.. es que....noia, tal com ho dius sembla que no fem mai res per a tu. No juguis al joc de la pena, si ho demanes clarament ens donaràs l'alegria de poder-t'ho oferir i tu tindràs l'oportunitat de agrair-nos-ho....ja saps que no ens fa res complaure't. Però si vas de víctima...se'ns treuen les ganes"
La mare: "No...es que no vull molestar.."
Els fills: "Tornem-hi... que no pots parlar clar? Que no ho veus que això ens crea rebuig i ens allunya de tu? Tant et costa ser honesta amb nosaltres? Que no ho saps que fer sentir a la gent culpable és un mal negoci? T’estàs guanyant el nostre desinterès...és això el que vols? Depèn de tu canviar-ho... Osti tu...no n’aprendrà mai, en fi....Pepitu, crida als nens que anirem al teatre!... Des de la porta...."Adéu mama!"
Resposta sana al xantatge emocional
Tercer pas:
Permetre's sentir ràbia i atribuir-li un valor legítim, ja que és un sentiment que ens molts casos ens facilita defensar-nos i té la funció de supervivència emocional, preservant la nostra identitat davant de actituds desvaloritzants i de anul·lació.
Potser...... poc a poc la ràbia pot disminuir quan ens adonem que el xantatgista és un minusvàlid emocional, i que tot i que pot arribar a ser molt destructiu, no sembla tenir altres recursos per acosseguir afecte i l'acaba robant i esgarrapant dels altres. Per conquerir-lo s'hauria de qüestionar la seva actitud i assumir les seves carències, i generalment no està massa disposat a fer aquest pas endavant.
Tot i així és important entendre que el poder que li permet envaïr-nos li donem nosaltres, potser sense adonar-nos'en, d'aquí le necessitat de revisar també les nostres carències per protegir-nos de depradadors, però també i sobretot per afrontar-les i mitjançant un canvi conquerir la fortalesa que ens donará una llibertat que reafirmará la nostra identitat.
Observacions:
Les persones que fan servir el xantatge emocional, no han pogut o sabut desenvolupar la comunicació com un sistema adult a l'hora de relacionar-se. S'han quedat a mitj camí en una etapa infantil, com el nadó que desprovist d'altres recursos utilitza el seu cos com a via per mostrar als seus pares quines són les seves necessitats. I això, pel nadó és una eina de supervivència inqüestionable.
D'una manera similar, el xantatgista emocional, actúa de "pobre de mi" per cridar l'atenció a fí de que els altres cubreixin les seves necessitats.
El desenvolupament d'un sistema de comunicació adult requereix de la capacitat de "posar-se en el lloc de l'altre" per provar de sentir el que l'altre sent....alegria, pena, confussió..., la qual cosa genera actituds d'empatia, desenvolupa la complicitat amb l'altre, la capacitat d'estimar, d'oferir ajut i de ser solidari.
Lluny de justificar aquest comportament, voldria convidar als lectors a reflexionar sobre quínes creuen que poden ser les causes de aquest tipus d'actitud, i si es troben sovint o no, amb persones que la transmeten.
És clar, que aquesta forma perversa de funcionament que hem descrit, no és subsidiaria només de persones, sino també de col.lectius. Identificar-les/os, i diferenciar-se'n és garantia de supervivència emocional i una forma de compromis per preservar la llibertat individual i col.lectiva.
Núria Gou
Què hi ha tant poderós que origina aquest sentiment de culpa que ens rossega de tant en tant?
Hem pensat mai quines emocions i sentiments es mouen a dins nostre quan ens sentim culpables d'alguna cosa? Sobretot quan és d'una cosa que no hem fet, o dubtem d'haver fet?
Fàcilment identifiquem si ens sentim culpables per alguna cosa de la que som responsables, però què passa quan sabem que no ho som i ho acabem dubtant perquè algú important per nosaltres ens fa dipositaris d'una responsabilitat que no sentim nostra?
Xantatge emocional
El xantatge emocional no és res més que la manipulació d'aquest sentiment per part d'algú que està disposat a treure'n benefici, conscient o inconscientment.
Es tracta de buscar la víctima propiciatòria i clavar-li les dents...,el problema és que sovint les dents no es veuen, ni tampoc la mossegada, i és difícil afrontar una cosa quan no se sap si està passant.
CÓM S'EXPRESSA EL XANTATGE EMOCIONAL
El xantatge emocional s'expressa a vegades de forma directa i violenta, però en molts més casos circula d'una manera subtil, sense fer soroll, com si anés de puntetes pel damunt d'alguna cosa que no vol ser descoberta.
Aquesta cosa és la necessitat que té el xantatgista de saber quins són els punts febles de la víctima per utilitzar-los a fi de obtenir quelcom que necessita: el control de la relació.
El llop amb pell d'ovelleta
El llop vestit d'ovelleta ensenya la poteta enfarinada per mostrar que és inofensiu. Ja pots estar tranquil, hi pots confiar, baixa la guàrdia i deixa't anar.
ATACAR ELS PUNTS FEBLES
I així, confiadament, ens anem obrint i mostrant les nostres febleses i els nodtres desitjos, fent a l'altre partícip dels nostres somnis i de les nostres miseries. Potser rebem comprensió, suport, afalagaments, i potser ho agraïm i ho interpretem com autèntic, i potser la persona de qui rebem tot això també es creu que ho sent de veritat cosa que la fa encara més creïble.
Però en realitat, tots aquests sentiments estan en funció de obtenir quelcom a canvi, és per això que només perduraran mentre el xantatgista rebi la ració d'energia que necessita de nosaltres.
Atacar el punt feble
Quan per les raons que siguin, s’accentuen les diferències que comporten totes les relacions i el xantatgista no té la seva ració del que creu que li pertoca per dret diví, comença a funcionar el xantatge en la seva més pura essència. Les febleses que hem compartit es converteixen en el blanc d'atacs emocionals subtils que obren ferides difícils de detectar descol·locant a la víctima. És el que en diríem un cop baix, un gerro d'aigua freda, és l'avantsala o la versió descafeïnada del maltractament, ja que ambdós comparteixen característiques comunes: el menys teniment subtil i la des valorització mai reconeguda per l'autor ni expressada clarament en un llenguatge que deixa anar el seu verí.
Aquest llenguatge "emocional" enverinat és nou i diferent al llenguatge comú que tots coneixem, i está fet de retrets subtils i suggeriments desqual.lificadors essent irreconeixible per l'interlocutor que resta confús perquè no es creu que la persona a la que tant aprecia pugui dir-li coses tant punyents, i perquè al estar formulat d'una manera ambigüa és difícil identificar la violència que despren.
El llenguatge enverinat del xantatge emocional
Suposant que l'interlocutor es queixi i s'enfadi per defensar-se, és assenyalat com el provocador, invertint-se així les posicions.
A partir d'aquí es pot anar entrant en un cercle viciós de maltractament ja més greu, on el xantagista es presenta com la víctima, i la víctima assumeix la culpa dels problemes de la relació.
L'AMENAÇA DE DESAMOR
El xantatge emocional es manifesta de maneres molt diferents, adopta mil cares sovint difícils d'identificar per la víctima i es dóna en totes les edats i condicions.
La característica principal que l'identifica és l'amenaça implícita o explícita de desamor que sempre hi és present, i no per casualitat és la necessitat més important de la víctima.
L'amenaça del desamor
Aquest desamor es manifesta a través de múltiples versions, totes d'expressió ambigua i amb manca de claredat verbal i emocional, condició indispensable per crear un dubte raonable en la víctima.
L' amenaça de desamor, s'expressi com s'expressi, sempre és un atac dirigit a minvar la identitat de l'altre persona que, si és molt diferenciada de la d’ell, representa una amenaça pel xantatgista, ja que considera a la víctima com una prolongació d'ell mateix, i per tant com una propietat no qüestionable.
TOTS EN ALGUN MOMENT HEM UTILITZAT EL XANTATGE EMOCIONAL
Hi han exemples de tots els colors, ja que en un moment o altre de la vida tots hem utilitzat conscient o inconscientment el xantatge emocional:
El nen que amenaça amb no menjar si no li donen el que vol.
"Si no em deixes jugar no menjaré"
El jove que mostra la seva agressivitat si els pares no li donen diners.
El pare que li diu al seu fill que si no es porta bé no l’estimarà perquè és un nen dolent.
La dona que reclama més atenció del seu marit fent demandes massives impossibles de complaure, la qual cosa el posa en una situació d'impotència per satisfer-la.
El marit que no sap o no vol prendre partit davant d'una decisió i s'ho munta per aconseguir que es mulli la seva dona i així no haver de responsabilitzar-se de les conseqüències dels seus actes. Si va malament ell no en té la culpa.
El cap que amenaça de acomiadar a un treballador si no fa hores extra sense cobrar-les.
Amenaça d'acomiadament
Els pares que diuen als fills que la seva vida no tindria sentit si no fos perquè els necessiten, comprometent així l'evolució i la maduresa de la prole.
Els pares que sobre protegeixen als fills sense voler, encara que sigui amb bona intenció, amb la idea de que no pateixin, quan en realitat ho fan per calmar la seva pròpia angoixa.Tot i així hem d’aclarir que una cosa és l’ús ocasional del xantatge emocional, i una altre de molt diferent, és quan es constitueix en un sistema de funcionament que determina el tipus de comunicació en una relació.
Fixeu-vos què tenen en comú totes aquestes situacions...
Tenir pendent i esclavitzat a l'altre.
Obtenir més atenció sense demanar-la de forma clara i fer retrets perquè l'altre es doni per al·ludit i acabi pensant que té l'obligació de satisfer-lo.
No en té mai prou, mai està content del tot i ho expressa queixant-se i demanat més.
No és agraït, ja que ser-ho implica reconèixer que té necessitats, demanar ajuda i valorar a qui les hi satisfà.
En definitiva, controlar a l’altre fent-lo sentir responsable del seu benestar a través de la culpa.
La demanda d'atenció sol ser ambigua i el missatge contradictori: manifesta confusament el que voldria i alhora "dóna per descomptat" que els altres no li donaran, fent-se la víctima i pervertint així l'acte de demanar. En realitat la víctima és l'altre.
CONSEQÜENCIES DEL XANTATGE EMOCIONAL
Efectes psicològics que provoca en la víctima el xantatge emocional
Insatisfacció crònica i ansietat.
Sentiments de rebuig i de ràbia.
Dependència psicològica ja que, en aquest tipus de vincle deixar de sentir-se culpable depèn de donar-li benestar al xantatgista, i com que aquest no en té mai prou es crea un cercle viciós.
Necessitat de fugir de la presència del xantatgista perquè el fa sentir atrapat.
Sensació de que les altres coses de la seva vida no son prou importants o no les atén prou bé i que es van ajornant, sempre en funció de complaure al demandant.
Efectes sobre el cos del xantatge emocional
Les emocions i els sentiments que no expressem o no sabem identificar i reconèixer com a propis, si són durs de sentir com la ràbia, la tristor, l'ansietat, etc., solen notar-se com malestars difusos que, al no poder formular-se a través de la paraula, no els podem anomenar.
Quan no podem donar el nom a una emoció que sentim o a un malestar, és com si no existis, i per tant, no podem fer-hi front.
És per aquest motiu que moltes vegades, al no tenir una via de sortida legítima s'expressen indirectament a través del cos: mals d'esquena, fibromialgia, tastorns gàstrics, èxzemes, alèrgia, mal de cap, asma, hipertensió arterial, grips, neumonies, i una extensa llista de trastorns que provenen d'un estat d'ànim, que al no poder detectar per què s'origina es tradueix en una devallada inmunològica expressant-se en trastorns psicosomàtics que requereixen per part del metge un diagnòstic que contempli una perspectiva amplia i psicofisiològica de la salut.
La proliferació de diagnòstics hiperespecìfics que s'enquadren en un marc de referència limitat on es perd la perspectiva integral de la salut, propicia diagnòstics equivocats i dificulta la recuperació de les persones ja que l'orientació terapéutica és errònia.
D'aquí l'importància de posar paraules a les emocions i legitimar-les. I no podrem legitimar-les si no sabem identificar la causa que les origina, culpant-nos per sentir ràbia contra algú que estimem si no podem identificar el perquè.
Quan estem sotmesos a xantatge emocional el reconeixement d'aquestes causes resta barrat per la nostra pròpia "ceguesa" propiciant l'eclossió dels trastorns psicosomàtics.
QUÈ ENS FA VULNERABLES AL XANTATGE EMOCIONAL
Què és el que ens manté atrapats en aquesta teranyina emocional?
Teranyina emocional
Cóm és que no ens adonem del que està passant i no en sabem sortir?
Segur que no intuïm que alguna cosa va malament ?
Ho captem? Hi podem posar solució?
Què ens passa que romanem enganxats a la teranyina emocional d'aquest funcionament pervers?
Hi han diversos factors que influeixen per mantenir-nos en aquest parany:
La necessitat de que ens estimin quan és molt intensa i prové de carències emocionals.... Fa que ens adherim a l'altre i busquem la gratificació emocional donant-li el que necessita, oblidant-nos dels nostres veritables desitjos. Crea llaços de dependència molt forts que ens aliena i ens porta a l'insatisfacció crònica.
La manca de reconeixement que hem patit en les diferents etapes de la vida..... Dificulta tenir confiança en nosaltres mateixos.
La manca de figures de referència fortes i sanes amb qui poder identificar-nos a mida que anem creixent.... Fa que ens sentim perduts i siguem molt influenciables. Manca de seguretat en el propi criteri i fàcilment manipulables.
Què implicaria detectar i aturar aquest mecanisme del qual som víctimes però també còmplices inconscients?
Potser creiem que hi perdrem més que hi guanyarem?
Perdrem l’amor, l’aprovació o el reconeixement de l’altre i ens sentirem sols?
Potser si tallem aquest vincle patològic ens sentirem buits i ens adonarem que no tenim projectes de vida propis i això ens pot fer sentir desorientats?
És per això que ens costa detectar-ho i aturar-ho?
COM PODEM ATURAR EL XANTATGE EMOCIONAL
Primer pas:
Detectar les expressions ambigües
La mare vella amb limitacions de mobilitat:" Nens, avui fa sol...., que sortireu a comprar? Es clar, sempre aneu tant enfeinaaaats...pobrets.., mira...jo aquí assentada, però.... aneu, aneu no em fa res... ja sé que teniu feina.."
Actitud culpabilitzadora
Els fills: "Mama, que vols sortir?....no et preocupis que de seguida tornem....ara venim eh.." Corre, corre Pepitu que la iaia no vol estar sola, ai quin neguit, tinc un mal d'esquena....
En aquest cas, la resposta dels fills reflecteix la urgència per respondre a la demanda que es viscuda com obligació. La necessitat de complaure va acompanyada sovint de sentiments de ràbia que no es solen expressar i que si s'expressen generen nous sentiments de culpa perquè no considerem lícit sentir ràbia per qui estimem.
Aquesta ràbia no canalitzada es gira contra nostre i sovint es tradueix en malestars psíquics com ansietat, ganes de "picar" entre hores, insatisfacció crònica, irritabilitat, dispersió, etc., o s'expressa en el cos a través de malestars físics com mal d'esquena, digestions pesades, picors i d'altres variats i "divertits" estralls psicosomàtics.
Sentiment de culpa
Segon pas:
Traduir-les en llenguatge clar i expressar-les directament:
Els fills: "Mama, si vols sortir també ho pots demanar.. es que....noia, tal com ho dius sembla que no fem mai res per a tu. No juguis al joc de la pena, si ho demanes clarament ens donaràs l'alegria de poder-t'ho oferir i tu tindràs l'oportunitat de agrair-nos-ho....ja saps que no ens fa res complaure't. Però si vas de víctima...se'ns treuen les ganes"
La mare: "No...es que no vull molestar.."
Els fills: "Tornem-hi... que no pots parlar clar? Que no ho veus que això ens crea rebuig i ens allunya de tu? Tant et costa ser honesta amb nosaltres? Que no ho saps que fer sentir a la gent culpable és un mal negoci? T’estàs guanyant el nostre desinterès...és això el que vols? Depèn de tu canviar-ho... Osti tu...no n’aprendrà mai, en fi....Pepitu, crida als nens que anirem al teatre!... Des de la porta...."Adéu mama!"
Resposta sana al xantatge emocional
Tercer pas:
Permetre's sentir ràbia i atribuir-li un valor legítim, ja que és un sentiment que ens molts casos ens facilita defensar-nos i té la funció de supervivència emocional, preservant la nostra identitat davant de actituds desvaloritzants i de anul·lació.
Potser...... poc a poc la ràbia pot disminuir quan ens adonem que el xantatgista és un minusvàlid emocional, i que tot i que pot arribar a ser molt destructiu, no sembla tenir altres recursos per acosseguir afecte i l'acaba robant i esgarrapant dels altres. Per conquerir-lo s'hauria de qüestionar la seva actitud i assumir les seves carències, i generalment no està massa disposat a fer aquest pas endavant.
Tot i així és important entendre que el poder que li permet envaïr-nos li donem nosaltres, potser sense adonar-nos'en, d'aquí le necessitat de revisar també les nostres carències per protegir-nos de depradadors, però també i sobretot per afrontar-les i mitjançant un canvi conquerir la fortalesa que ens donará una llibertat que reafirmará la nostra identitat.
Observacions:
Les persones que fan servir el xantatge emocional, no han pogut o sabut desenvolupar la comunicació com un sistema adult a l'hora de relacionar-se. S'han quedat a mitj camí en una etapa infantil, com el nadó que desprovist d'altres recursos utilitza el seu cos com a via per mostrar als seus pares quines són les seves necessitats. I això, pel nadó és una eina de supervivència inqüestionable.
D'una manera similar, el xantatgista emocional, actúa de "pobre de mi" per cridar l'atenció a fí de que els altres cubreixin les seves necessitats.
El desenvolupament d'un sistema de comunicació adult requereix de la capacitat de "posar-se en el lloc de l'altre" per provar de sentir el que l'altre sent....alegria, pena, confussió..., la qual cosa genera actituds d'empatia, desenvolupa la complicitat amb l'altre, la capacitat d'estimar, d'oferir ajut i de ser solidari.
Lluny de justificar aquest comportament, voldria convidar als lectors a reflexionar sobre quínes creuen que poden ser les causes de aquest tipus d'actitud, i si es troben sovint o no, amb persones que la transmeten.
És clar, que aquesta forma perversa de funcionament que hem descrit, no és subsidiaria només de persones, sino també de col.lectius. Identificar-les/os, i diferenciar-se'n és garantia de supervivència emocional i una forma de compromis per preservar la llibertat individual i col.lectiva.
Núria Gou
