miércoles, 29 de febrero de 2012

LA POR A LA SOLEDAT

LA SOLEDAT ÉS UN DELS PREUS DE LA LLIBERTAT



Passem de puntetes pel damunt de la soledat per què sentir-la ens fa por, i fugim d'escoltar la dels altres per què reflectiria la nostra.



Us permeteu sentir la soledat?
Quan us sentiu sols canvieu de pensament o us poseu a fer coses?


**************************************************************************


Quan la soledat és una bona amiga, la llibertat d´elecció és més fàcil i encertada. 

És difícil que el lector no caigui en l’avorriment quan llegeix sobre el tema de la soledat. Costa posar-hi paraules que reflecteixin bé aquesta sensació perquè és un tema àrid que ens toca directament. O no? Potser no a tots ens colpeix de la mateixa manera?


Hi ha tants tipus de soledat com persones que la pateixen.... la llista es llarga, però en distinguirem un quants: la que está vinculada a la vellesa i a l´exclusiò social, la soledat en companyia per manca de comunicació, la derivada d´esperar que els altres ens entenguin sense aconseguir-ho, la soledat de la indefensió com la que es dóna en els maltractaments infantils, la que es sent al no trobar suport en moments dramàtics de la vida on la presència i la comprensió dels altres son el recolzament que ens sostindria... 

Fa poc, un senyora gran es va quedar tancada dins de casa seva perquè la seva porta s´havia encallat. Els veïns li van fer suport fins que va arribar el manyà i la porta es va obrir.


Moltes avies i avis viuen sols, i la seva solitud és molt a prop, potser a la porta del costat. Ens en adonem? O passem de puntetes per no pensar que un dia ens hi podem trobar nosaltres? És incòmode pensar-hi, no ens agrada, i en fugim. Evitem saber si l´àvia del pis del davant se sent sola perquè potser si no ho féssim la seva soledat reflectiria en la nostra? Potser és d’això del que fugim, de la por a estar sols.


Quantes coses fem durant la vida per evitar-la. Si la soledat tingués preu veuríem quina quantitat paguem a vegades per no sentir-la. Però ens costa qüestionar-nos això.


Fer-ho implica veure de front les nostres accions que tapen la possibilitat de sentir-la i que per tant, deixarien al descobert aquelles ferides mal tancades que hem tapat massa de presa..... La relació de parella que no acaba de funcionar, el promès que hem substituït massa ràpid per tapar la pèrdua de l´anterior, la dificultat en deixar la casa dels pares per fer-nos independents, la necessitat de tenir fills sense pare per  tapar un buit, la resistència a que els fills marxin de casa.

Si per cada vegada que evitem la soledat ens paguessin una petita quantitat potser ja seriem milionaris, però el que passa és que la llibertat no té preu. O potser creiem que és un preu massa alt i pensem que no el podem pagar?

Quín preu té per nosaltres la llibertat?



Núria Gou

martes, 21 de febrero de 2012

ELS LÍMITS I LES LIMITACIONS

SENSE LÍMITS NO ES POT CONSTRUIR NI CREAR



Els límits són necessaris per dissenyar, construir i crear. Quan no els sabem identificar i gestionar, els podem convertir en limitacions.  


No percebre els propis límits condiciona la  nostra capacitat per construir i crear


"No vull que em posin límits!", cridava enfadat un noi adolescent. "A tot arreu hi han normes, a l'escola, al carrer, les dels pares..... es que no es pot viure tranquil?" Algú em pot dir per què serveixen els límits? Jo sóc un "no límits i vull ser lliure!"


Identifiqueu fàcilment els vostres límits?
Us moveu en "blanc i negre" en les vostres opinions?
Us canseu massa ràpid quan trobeu obstàcles en els vostres projectes?

***********************************************************************



LÍMITS, aquesta és una paraula que està molt de moda però que acostuma a crear contradiccions en la seva apreciació. Posar límits als nens, a l'autoritat, posar límits a qui creiem que ens vol prendre el pèl o manipular, límits a la violència, al dolor, al plaer.


Vivim en una societat continguda en unes coses però desbordada a per altres. Parlar de la perspectiva dels límits des del context social donaria per a molt, però avui voldria parlar-ne des d´ un punt de vista psicològic.


Per alguna estranya raó aquesta paraula desperta emocions diverses i a vegades oposades. Què és un límit? La part extrema d'un territori, el final d'un període de temps, allà on volem arribar. Es un concepte que, com molts, conté dues cares d'una mateixa moneda, l'una sense l'altra perden el sentit de la unitat.


Sense una de les dues cares la moneda no existeix




El límit, pot ser el lloc d'on partim però també on volem arribar, i entre aquests dos punts ens movem de moltes maneres: fem una travessa, juguem, estimem, aconseguim coses... Cóm més clars es tenen els límits més fàcil és conquerir una cosa que volem i sobretot disfrutar-la.

Quan tenim clar d'on partim i on volem arribar, és més fàcil aconsseguir el que volem. 



Però, és fàcil veure quins son? De què depèn ? Aquí s'hi juga el tema de les expectatives: on les posem? En la dificultat del que ens proposem fer o en les nostres capacitats per aconseguir-ho? Segons la distància que hi ha entre les dues coses serà més fàcil o més difícil assolir el què volem. 


I el què volem passa inevitablement pel coneixement  que tenim de nosaltres mateixos. Si fem volar coloms i creiem que podríem anar més enllà del que podem, ens frustrarem en veure que no hem arribat on volíem, i això pot fer-nos tirar enrere a l'hora de començar un projecte avortant-lo abans de començar i convertint aquesta actitud en una por crònica que ens impedeixi iniciar coses que ens agradaria assolir.

Quan no sabem tolerar la frustració, ens bloquejem i aixó ens impedeix assolir el que
volem
.



Si ja d'entrada creiem que els nostres límits són molts i que mai arribarem a aconseguir el que ens proposem, (encara que això sigui accessible), estem a l'altra cara de la moneda, no iniciarem res perquè ho veurem pràcticament impossible. Llavors, sense voler, convertim aquest límit en una limitació, amb la qual cosa els resultats seran els mateixos, no fer realitat el nostre desig.


Si reflexionem sobre això, veurem que tant en un cas com en l'altre, ens situem en dues posicions extremes: o creiem que podem fer les coses tal com les imaginem, confonent fantasia amb realitat, o bé creiem que tot és extremadament difícil i ens rendim abans de començar. En els dos casos estem perdent la perspectiva, i en els dos casos la perdem perque inconscientment voldríem que,allò que fem ratlli la perfecció.

Ningú és perfecte, ni ens cal ser-ho


Quan ens passa això, pensem en blanc i negre, o "ho faig super-bé", o "no me'n surto", i és aquí on perdem tots els matisos de gris que hi ha entremig, perquè, entre fer-ho molt bé i no sortir-se'n hi ha moltes opcions.

Quan pensem en blanc o negre perdem la perspectiva



Però començar a caminar i trobar-nos amb obstacles que haurem de trampejar per aconseguir el que volem, ens enfrontarà amb la nostra autoimatge, i això es dolorós quan veiem que no en sabem tant com pensàvem, o que en sabem més del que creiem.


En el primer cas ens decepcionem de nosaltres mateixos, perquè percebre el nostre sostre-límit si no el sabem gestionar, el convertirem en una limitació que ens impedirà avançar. Només el podrem veure com una possibilitat constructiva si renunciem a l´autoimatge idealitzada que ens havíem fet prèviament.

L'autoimatge física o psicològica no sempre es correspon amb l'imatge real

En el segon cas ens alegrarem de veure que tenim més capacitats de les que creiem, però potser també ens espantarem del ventall que s'obre davant nostre i que no havíem captat abans. Quina por! Serem capaços d'assumir aquesta responsabilitat? Ara ja sabem que podem fer més coses de les que pensàvem i ja no ho podem eludir.

Un cop més, l'autoimatge anterior, en aquest cas infravalorada, no responia a la realitat que acabem de veure, i això també ens planteja preguntes.
Quan veiem que la nostra autoimatge no es correspon amb la nostre imatge real, ens decepcionem.


Ens veurem en cor de reflexionar sobre aquest fet i buscar respostes que ens facin créixer i ens ajudin a madurar per aconseguir coses que desitjaríem? O ho deixem tal com està, fem veure que no ho hem vist i ens instal·lem a la queixa?


Podem mirar els límits des d'una perspectiva que ens ajudi a percebre-l´s com quelcom que ens permet avançar i no que ens atura?

Podem veure'ls com un punt de partida a partir del qual ens posem a caminar i que ens permet construir alguna cosa? Com un "lloc simbòlic" des d´ on podem sentir, jugar, reflexionar, gaudir, i que ens ajuda a donar forma a les nostres il·lusions i als nostres projectes per més endavant fer-los realitat si és el què volem?


Quan es construeix una casa, els límits son els funaments,l'espai físic on l'haurem de fer cabre, l'alçada permesa, el pressupost del que disposem, totes les coses que per un cantó condicionen en part cóm serà la casa, però que també fan possible construir-la si sabem gestionar bé aquests límits que finalment són condició indispensable per crear  i tirar endavant qualsevol cosa









Dissenyant el projecte.....






Els límits on ubiquem els fonaments d'una casa.....


...son els que ens permet construir-la.









També en la vida, els nostres fonaments ens permetran anar-la construint de la millor manera, sempre i condició indispensable, que tinguem clar que una cosa és la millor vida possible i l'altra la vida ideal que ens agradaria, i que aquesta apreciació no va en detriment de disfrutar-la plenament i al màxim sempre que acceptem integrar-hi les dificultats i els obstacles igual que els bons moments i les alegries.







Un límit................








No ha de ser necessariament una limitació








Núria Gou

miércoles, 15 de febrero de 2012

POR A LA FEBLESA

LA IMATGE TRENCADA

Què ens fa sentir febles?  Desconfiem d'allò diferent o desconegut?


En una ocasió una persona em va comentar que el que més por li feia a la vida, a banda de la mort, era descubrir coses del seu propi caràcter que desconeixia i adonar-se'n que no li agradaven. Preferia no saber-les abans 
d'haver-s'hi d'enfrontar.

Compartim aquesta por?  Si més no ens fa pensar ?

****************************************************************************************
El reconeixement de la nostra fragilitat és una eina inestimable per arribar a ser forts 


.
Sóc dona i sóc vulnerable. Les persones som vulnerables i no ens agrada. Ens fa por, i la por ens bloqueja i ens impedeix mostrar-nos de cara als altres tal com som, i també a nosaltres mateixos.

La nostra imatge trontolla quan veiem que no som tan forts com creiem. Això ens fa sentir febles i tapem aquest sentiment amb ràbia contra la nostra pròpia imatge danyada i contra les febleses dels altres per què són més fàcils de veure

Allò diferent i desconegut ens fa desconfiar i sovint ens provoca hostilitat. També ens fa por allò que desconeixem del propi caràcter, i quan tenim problemes que no sabem com resoldre, ens culpem perquè ens costa acceptar-ho, i llavors patim, i de vegades durant massa temps, el mateix  temps que el que tardem en demanar ajut.

Quan ens exigim ser forts, fàcilment confonem duresa amb fortalesa, i aquesta és una lluita que no podem guanyar, per què per ser forts necessitem deixar de tenir por a sentir-nos vulnerables i mirar de cara allò que ens fa sentir febles, i així poder estimar i deixar-nos estimar.



Núria Gou