SENSE LÍMITS NO ES POT CONSTRUIR NI CREAR
Els límits són necessaris per dissenyar, construir i crear. Quan no els sabem identificar i gestionar, els podem convertir en limitacions.
No percebre els propis límits condiciona la nostra capacitat per construir i crear
"No vull que em posin límits!", cridava enfadat un noi adolescent. "A tot arreu hi han normes, a l'escola, al carrer, les dels pares..... es que no es pot viure tranquil?" Algú em pot dir per què serveixen els límits? Jo sóc un "no límits i vull ser lliure!"
Identifiqueu fàcilment els vostres límits?
Us moveu en "blanc i negre" en les vostres opinions?
Us canseu massa ràpid quan trobeu obstàcles en els vostres projectes?
***********************************************************************
LÍMITS, aquesta és una paraula que està molt de moda però que acostuma a crear contradiccions en la seva apreciació. Posar límits als nens, a l'autoritat, posar límits a qui creiem que ens vol prendre el pèl o manipular, límits a la violència, al dolor, al plaer.
Vivim en una societat continguda en unes coses però desbordada a per altres. Parlar de la perspectiva dels límits des del context social donaria per a molt, però avui voldria parlar-ne des d´ un punt de vista psicològic.
Per alguna estranya raó aquesta paraula desperta emocions diverses i a vegades oposades. Què és un límit? La part extrema d'un territori, el final d'un període de temps, allà on volem arribar. Es un concepte que, com molts, conté dues cares d'una mateixa moneda, l'una sense l'altra perden el sentit de la unitat.
Sense una de les dues cares la moneda no existeix
El límit, pot ser el lloc d'on partim però també on volem arribar, i entre aquests dos punts ens movem de moltes maneres: fem una travessa, juguem, estimem, aconseguim coses... Cóm més clars es tenen els límits més fàcil és conquerir una cosa que volem i sobretot disfrutar-la.
Quan tenim clar d'on partim i on volem arribar, és més fàcil aconsseguir el que volem.
Però, és fàcil veure quins son? De què depèn ? Aquí s'hi juga el tema de les expectatives: on les posem? En la dificultat del que ens proposem fer o en les nostres capacitats per aconseguir-ho? Segons la distància que hi ha entre les dues coses serà més fàcil o més difícil assolir el què volem.
I el què volem passa inevitablement pel coneixement que tenim de nosaltres mateixos. Si fem volar coloms i creiem que podríem anar més enllà del que podem, ens frustrarem en veure que no hem arribat on volíem, i això pot fer-nos tirar enrere a l'hora de començar un projecte avortant-lo abans de començar i convertint aquesta actitud en una por crònica que ens impedeixi iniciar coses que ens agradaria assolir.
Quan no sabem tolerar la frustració, ens bloquejem i aixó ens impedeix assolir el que
volem
.
Si ja d'entrada creiem que els nostres límits són molts i que mai arribarem a aconseguir el que ens proposem, (encara que això sigui accessible), estem a l'altra cara de la moneda, no iniciarem res perquè ho veurem pràcticament impossible. Llavors, sense voler, convertim aquest límit en una limitació, amb la qual cosa els resultats seran els mateixos, no fer realitat el nostre desig.
Si reflexionem sobre això, veurem que tant en un cas com en l'altre, ens situem en dues posicions extremes: o creiem que podem fer les coses tal com les imaginem, confonent fantasia amb realitat, o bé creiem que tot és extremadament difícil i ens rendim abans de començar. En els dos casos estem perdent la perspectiva, i en els dos casos la perdem perque inconscientment voldríem que,allò que fem ratlli la perfecció.
Ningú és perfecte, ni ens cal ser-ho
Quan ens passa això, pensem en blanc i negre, o "ho faig super-bé", o "no me'n surto", i és aquí on perdem tots els matisos de gris que hi ha entremig, perquè, entre fer-ho molt bé i no sortir-se'n hi ha moltes opcions.
Quan pensem en blanc o negre perdem la perspectiva
Però començar a caminar i trobar-nos amb obstacles que haurem de trampejar per aconseguir el que volem, ens enfrontarà amb la nostra autoimatge, i això es dolorós quan veiem que no en sabem tant com pensàvem, o que en sabem més del que creiem.
En el primer cas ens decepcionem de nosaltres mateixos, perquè percebre el nostre sostre-límit si no el sabem gestionar, el convertirem en una limitació que ens impedirà avançar. Només el podrem veure com una possibilitat constructiva si renunciem a l´autoimatge idealitzada que ens havíem fet prèviament.
L'autoimatge física o psicològica no sempre es correspon amb l'imatge real
En el segon cas ens alegrarem de veure que tenim més capacitats de les que creiem, però potser també ens espantarem del ventall que s'obre davant nostre i que no havíem captat abans. Quina por! Serem capaços d'assumir aquesta responsabilitat? Ara ja sabem que podem fer més coses de les que pensàvem i ja no ho podem eludir.
Un cop més, l'autoimatge anterior, en aquest cas infravalorada, no responia a la realitat que acabem de veure, i això també ens planteja preguntes.
Quan veiem que la nostra autoimatge no es correspon amb la nostre imatge real, ens decepcionem.
Ens veurem en cor de reflexionar sobre aquest fet i buscar respostes que ens facin créixer i ens ajudin a madurar per aconseguir coses que desitjaríem? O ho deixem tal com està, fem veure que no ho hem vist i ens instal·lem a la queixa?
Podem mirar els límits des d'una perspectiva que ens ajudi a percebre-l´s com quelcom que ens permet avançar i no que ens atura?
Podem veure'ls com un punt de partida a partir del qual ens posem a caminar i que ens permet construir alguna cosa? Com un "lloc simbòlic" des d´ on podem sentir, jugar, reflexionar, gaudir, i que ens ajuda a donar forma a les nostres il·lusions i als nostres projectes per més endavant fer-los realitat si és el què volem?
Quan es construeix una casa, els límits son els funaments,l'espai físic on l'haurem de fer cabre, l'alçada permesa, el pressupost del que disposem, totes les coses que per un cantó condicionen en part cóm serà la casa, però que també fan possible construir-la si sabem gestionar bé aquests límits que finalment són condició indispensable per crear i tirar endavant qualsevol cosa
Dissenyant el projecte.....
Els límits on ubiquem els fonaments d'una casa.....
...son els que ens permet construir-la.
També en la vida, els nostres fonaments ens permetran anar-la construint de la millor manera, sempre i condició indispensable, que tinguem clar que una cosa és la millor vida possible i l'altra la vida ideal que ens agradaria, i que aquesta apreciació no va en detriment de disfrutar-la plenament i al màxim sempre que acceptem integrar-hi les dificultats i els obstacles igual que els bons moments i les alegries.
Un límit................
No ha de ser necessariament una limitació
Núria Gou
