La veritable fortalesa està en la capacitat de mostrar-nos destapats de cuirasses, reconèixer i valorar la nostra fragilitat i oferir-la sense por a qui estimem.
*****************************************************************************
 |
| Quadre de Marc Chagall "El cumpleaños" |
Parlar dels homes des d'una perspectiva psicològica és un tema delicat, com ho és caure en generalitzacions fàcils que només caricaturitzen. Lluny d'això m'agradaria parlar dels homes que pateixen i per els qui és a vegades molt difícil demanar ajut, tot i que saben que ho necessiten.
Per fer-ho, hauré de parlar inevitable i afectuosament de les dones.
Actualment, molts homes, están en un posicionament molt diferent als de generacions anteriors en relació al tema de la parella. I ho estan per què fins fa poc les dones també ho estaven. Els patrons socials d'abans eren diferents.
Elles i ells es casaven, tenien fills, i més o menys, sabien el que esperaven els uns dels altres. Això és un dir perquè després, íntimament no era així, però no s'esbrinava, es donava per fet. Els rols familiars eren clars.
Actualment aquest panorama ha canviat. Moltes dones, al accedir a una formació cultural i técnica que els hi ha possibilitat l’obertura a llocs de treball més qualificats i l’ independència econòmica, han començat a fer-se preguntes sobre elles mateixes i els seus veritables desitjos, allunyant-se d'un model de dona estandarditzat i buscant a poc a poc a aquella altra dona que porta a dintre i a qui no havia pogut escoltar prou.
Per fer-ho, ha necessitat qüestionar-se qui és com a dona, què vol a la vida, cóm se sent al costat d'un home i quines són les seves prioritats, parella, família, feina, professió, autonomia, activitats socials i culturals, amistats, etc.
Per moltes dones, això ha estat i és, un esforç constant per créixer internament i donar-se un lloc per existir com persones diferenciades dels homes..., dubtar, reflexionar, i permetre's perdre's en la recerca de la seva identitat femenina, que donats els models anteriors, no és una feina fàcil, rapida ni exempta de patiment.
És clar, que en moltes coses les dones ho han tingut difícil, però, això sí, se'ls ha permès expressar les seves emocions, perquè sovint s'ha vist com un aspecte de fragilitat que anava associat al fet de ser dona i no resultava "perillós" ni inspirava ganes de competir.
Aquesta és una de les raons, per les que ser home i expressar emocions es tan difícil, "no fos cas que em veiessin feble", pot pensar un home. A partir d'aquí, de tan empassar-s'ho tot, a molts homes se'ls hi ha fet un nus i les emocions s'hi han quedat presoneres, i amb elles, altres coses que són necessàries per comunicar-se amb el cor.
Molts homes es senten descol.locats al no saber identificar les seves emocions
En alguns casos, ells, els homes, davant d'aquesta actitud de la parella, es senten perduts i descol.locats, no entenen qué vol dir el que els hi demana la dona. I no ho entenen perquè no saben per on començar a comunicar-se emocionalment. No els hi han ensenyat.
És per això que ni ells ni elles troben una manera d'estimar-se i comunicar-se que convergeixi... perquè parlen dos llenguatges diferents.
Aquesta imatge de l'home que s'ha de mostrar fort, es confon amb l’ imatge d'un home dur que s'associa a la idea de protecció.
Malauradament, aquesta dissociació entre emoció i sentiment, més freqüent en els homes que en les dones, és una trampa emocional en la que les unes i els altres hi queden atrapats.
Els homes, perquè no es permeten obrir el seu cor i valorar els seus sentiments de fragilitat tan menystinguts socialment.
Les dones perquè, a vegades, per neutralitzar aquesta actitud masculina i la soledat emocional que els fa sentir, adopten certs models masculins de duresa que l'allunyen de comunicar-se amb la parella, mentre esperen a l'home tendre que no acaba d'arribar. O bé adopten un paper maternal amb el marit que tapa la seva necessitat de tendresa.
El reconeixement de la pròpia vulnerabilitat com un valor a expressar i a valorar en un mateix, propicia la veritable fortalesa i ajuda a comunicar-se i a mostrar-se assertiu i segur, i a identificar i valorar alhora la fragilitat dels altres que és un valor afegit inestimable que ens ofereixen les persones que tenen la fortalesa de mostrar-nos com són per dins. Hi ha un tresor més preuat?
Núria Gou
