DECIDIR: RENUNCIAR PER ESCOLLIR

QUAN  UNA ELECCIÓ NO ÉS FÀCIL


Moltes vegades ens encallem davant d'una decisió. Si la decisió és important, la dificultat ens sembla fins a cert punt lógica, però, què ens passa quan el que hem de decidir no té gaire transcendència?
Potser també dubtem i no sabem per què?

El camí d'una elecció sempre implica renúncia

********************************************************************

Un dissabte al matí sortim amb una amiga. Ens volem comprar un vestit i uns pantalons, i després de pasturar per tota la ciutat i amb els peus fets puré, entrem a una botiga de roba perquè ens ha agradat el que hem vist a l'aparador.

La dependenta és simpàtica i ens mostra unes quantes peces que ens fan el pes. Però el pressupost que tenim només ens arriba pel vestit, no és suficient pels pantalons i les dues coses ens agraden molt.

Quin dilema! Només podem triar-ne una i això ens empipa, però no ens volem quedar sense res. Qué fem? Necessitem els pantalons perquè els que tenim caminen sols cap el contenidor... però el vestit és tan bonic, tot i que és un capritx!...

"A veure....que trio? Si em quedo aquest vestit tan sexy aniré feta un braç de mar, però els pantalons em fan més falta." 

Què decidim?

********************************************************************

Aquesta petita anècdota ens servirà per aclarir què ens passa quan hem de decidir el què escollim.

Una simple elecció va sempre lligada a una renúncia, ja que davant d'aquesta situació, tot no ho podem tenir.

Habitualment ens fixem molt en aspectes suposadament positius del que triem, i poc en els aspectes de les coses a les que renunciem.

Per exemple:

Triem una feina molt ben pagada que ens obliga a viatjar molt, cosa que ja ens agrada, però... veurem poc a la família.

Ens comprem una casa preciosa amb una hipoteca molt alta però...anirem molts anys escanyats i patint pels diners.

Escollim tenir fills per que ens agrada gaudir d'una família però...si volem ser uns bons pares dedicant temps als seus fills, haurem de renunciar a part del nostre.


La noia que tria el vestit, ha escollit anar ben guapa, però ha renunciat a quedar-se amb els pantalons que necessitava.


El qui ha triat la feina ben pagada que l'obligava a viatjar, ha renunciat a veure sovint a la família.


Si triem comprar la casa preciosa, la gaudirem, però renunciem a anar tranquils econòmicament.


Si triem tenir fills, gaudirem d'una familia, però renunciem en part a fer coses que també ens agradarien, ja que els nens necessiten temps per estar per ells.




Si observem les coses que escollim, veurem que moltes vegades no parem prou atenció a la renúncia que impliquen. Fer-ho ens estalviaria maldecaps.



Per tant, ara fixem-nos-hi bé i veurem què és el que hem triat realment i potser inconscientment !!!


La noia que s'ha quedat el vestit, ha triat prescindir dels pantalons.

El qui s'ha quedat amb la feina en que ha de viatjar, ha triat no veure a la família.

El qui ha comprat la casa ha triat patir pels diners.

El qui ha escollit tenir fills ha triat renunciar a tenir més temps per ell.

Pensem-hi.... solem mirar-nos-ho d'aquesta manera quan decidim el que triem ?


******************************************************************

Davant del resultat de les nostres eleccions solem reaccionar de forma diferent, en funció de si som o no conseqüents amb la tria que hem fet i per tant del que hem prescindit:


Ens instal·lem en la queixa permanent perquè no volem assumir que ens hem equivocat, i busquem a fora de nosaltres la responsabilitat dels nostres actes?

Ens lamentem crònicament de ser maldestres entrant en un cercle viciós victimista i en una actitud infantil?

Assumim les conseqüències de la nostra elecció  aprenent a fer-ho millor en el futur?

 Una decissió és més encertada quan escollim sabent bé a què renunciem

Núria Gou

HOMES I TRAMPA EMOCIONAL

HOMES I EMOCIONS, UNA ASIGNATURA PENDENT

La veritable fortalesa està en la capacitat de mostrar-nos destapats de cuirasses, reconèixer i valorar la nostra fragilitat i oferir-la sense por a qui estimem.


*****************************************************************************

Quadre de Marc Chagall  "El cumpleaños" 

La tendresa és una de les millors formes de mostrar la  nostra estimació                                        

Parlar dels homes des d'una perspectiva psicològica és un  tema delicat, com ho és caure en generalitzacions fàcils que només caricaturitzen. Lluny d'això m'agradaria parlar dels homes que pateixen i per els qui és a vegades molt difícil demanar ajut, tot i que saben que ho necessiten.

Per fer-ho, hauré de parlar inevitable i afectuosament de les dones.

Actualment, molts homes, están en un posicionament molt diferent als de generacions anteriors en relació al tema de la parella. I ho estan per què fins fa poc les dones també ho estaven. Els patrons socials d'abans eren diferents.

Elles i ells es casaven, tenien fills, i més o menys, sabien el que esperaven els uns dels altres. Això és un dir perquè després, íntimament no era així, però no s'esbrinava, es donava per fet. Els rols familiars eren clars. 

Actualment aquest panorama ha canviat. Moltes dones, al accedir a una formació cultural i técnica que els hi ha possibilitat l’obertura a llocs de treball més qualificats i l’ independència econòmica, han començat a fer-se preguntes sobre elles mateixes i els seus veritables desitjos, allunyant-se d'un model de dona estandarditzat i buscant a poc a poc a aquella altra dona que porta a dintre i a qui no havia pogut escoltar prou.

Per fer-ho, ha necessitat qüestionar-se qui és com a dona, què vol a la vida, cóm se sent al costat d'un home i quines són les seves prioritats, parella, família, feina, professió, autonomia, activitats socials i culturals, amistats, etc.

Per moltes dones, això ha estat i és, un esforç constant per créixer internament i donar-se un lloc per existir com persones diferenciades dels homes..., dubtar, reflexionar, i permetre's perdre's en la recerca de la seva identitat femenina, que donats els models anteriors, no és una feina fàcil, rapida ni exempta de patiment.

És clar, que en moltes coses les dones ho han tingut difícil, però, això sí, se'ls ha permès expressar les seves emocions, perquè sovint s'ha vist com un aspecte de fragilitat que anava associat al fet de ser dona i no resultava "perillós" ni inspirava ganes de competir.

Aquesta és una de les raons, per les que ser home i expressar emocions es tan difícil, "no fos cas que em veiessin feble", pot pensar un home. A partir d'aquí, de tan empassar-s'ho tot, a molts homes se'ls hi ha fet un nus i les emocions s'hi han quedat presoneres, i amb elles, altres coses que són necessàries per comunicar-se amb el cor.

Molts homes es senten descol.locats al no saber identificar les seves emocions

En alguns casos, ells, els homes, davant d'aquesta actitud de la parella, es senten perduts i descol.locats, no entenen qué vol dir el que els hi demana la dona. I no  ho entenen perquè no saben per on començar a comunicar-se emocionalment. No els hi han ensenyat.

És per això que ni ells ni elles troben una manera d'estimar-se i comunicar-se que convergeixi... perquè parlen dos llenguatges diferents.

Aquesta imatge de l'home que s'ha de mostrar fort, es confon amb l’ imatge d'un home dur que s'associa  a la idea de protecció.

Malauradament, aquesta dissociació entre emoció i sentiment, més freqüent en els homes que en les dones, és una trampa emocional en la que les unes i els altres hi queden atrapats.

Els homes, perquè no es permeten obrir el seu cor i valorar els seus sentiments de fragilitat tan menystinguts socialment.

Les dones perquè, a vegades, per neutralitzar aquesta actitud masculina i la soledat emocional que els fa sentir, adopten certs models masculins de duresa que l'allunyen de comunicar-se amb la parella, mentre esperen a l'home tendre que no acaba d'arribar. O bé adopten un paper maternal amb el marit que tapa la seva necessitat de tendresa.

El reconeixement de la pròpia vulnerabilitat com un valor a expressar i a valorar en un mateix, propicia la veritable fortalesa i ajuda a comunicar-se i a mostrar-se assertiu i segur, i a identificar i valorar alhora la fragilitat dels altres que és un valor afegit inestimable que ens ofereixen les persones que tenen  la fortalesa de mostrar-nos com són per dins. Hi ha un tresor més preuat?

Núria Gou

LA CONSULTA AL PSICÒLEG

ALLÒ QUE ENCARA ENS TIRA ENRERE


La idea sovint mitificada que es té dels psicòlegs i els prejudicis personals i socials, fan difícil decidir-nos a demanar ajut. La psicoteràpia propicia un criteri propi i diferenciat i ajuda a restablir l'equilibri emocional.


Em confiava un conegut, que no s'atrevia a dir-li a la seva familia que anava a una psicòloga perque li feia vergonya.

Us costa trucar a un psicòleg encara que creieu que ho necessiteu?
Us molesta el què en puguin pensar els altres?
***************************************

La capacitat en demanar ajut ens mostra els nostres punts forts.


Encara actualment la idea de demanar ajut a professionals de la salut mental ens costa. Se'n té una imatge una mica mitificada i trucar-hi ens fa una mica de por. Diverses raons alimenten aquesta por.

Creiem que si tenim un problema i fem aquest tipus de consulta, els que ho sàpiguen pensaran que estem sonats: "Mira tú, aquell se'n va al loquero!" També ens pensem que per quin motiu han d’ajudar-nos si nosaltres sempre hem pogut amb tot?

No poder solucionar-ho ens molesta i reforça els nostres prejudicis, que de fet són petites trampes que ens col·loquem al davant, sense adonar-nos que això ens impedeix veure el potencial que tenim a dins nostre.

Assumir que necessitem als altres ens permet acceptar-nos tal com som  

Una de les prioritats de la psicologia, és,  o hauria de ser, ajudar a les persones a conèixer-se millor per potenciar els recursos que tenen i conquerir-ne de nous a fi de poder anar afrontant les seves problemàtiques.

Lluny de crear llaços de dependència, i al contrari del que es creu, la psicoteràpia treballa aspectes de la personalitat que faciliten i promouen la independència i l'adquisició d'un criteri propi i diferenciat de la persona que consulta.

L'objectiu és restablir o aconseguir un bon equilibri emocional, que permeti augmentar el benestar i trobar camins per aprendre a ser discretament feliç.

Núria Gou