PARES I FILLS

LA SOBREPROTECCIÓ  

Tenim la sensació que protegim massa els fills?
Ens anticipem i els hi oferim el nostre ajut abans que ens el demanin?
Tenim molta por a que els passi alguna cosa?
Els impedim fer quelcom perquè no pateixin si els surt malament?
Ens angoixem quan han de fer coses noves que no són fàcils?
Ens costa posar-los límits per no frustrar-los?

Quan som nadons depenem de l'expressió del nostre

organisme per avisar als pares de les nostres necessitats: plors, gemecs, moviments i fluids corporals es posen en marxa per ser interpretats pels nostres pares o cuidadors que faran mans i mànegues per donar-nos el que creuen que necessitem. "Mira quina cara fa, segur que té gana". "No dona no, si acaba de mamar... té son, aquest nen té son". I així, pacient i progressivament els pares novells s'entrenen per cubrir les mancances d'un nen que depèn absolutament de la cura dels seus progenitors.

En aquesta situació, la criatureta, va aprenent la manera de fer-se entendre creant un vincle amb els pares a través del seu cos per lograr el que necessita, desenvolupant així uns mecanismes de supervivència que li són absolutament imprescindibles per crèixer.

Aquests mecanismes que provenen de l'òbvia dependència del nadó, creen també dependència en els pares a mesura que ells necessiten que el nadó estigui bé, conscients que en aquesta situació això depèn d'ells.

Quan el nen es fa gran i és més autònom, els pares hauran d'aprendre, que el fill per ser independent, haurà d'anar encaixant els mastegots que dóna la vida i acceptar que ellls no el podrán salvar de tot, però que li poden donar eines per lluitar davant les dificultats perquè se'n surti.

Quan sobreprotegim als fills, impedim que desenvolupin els seus recursos i els fem dependents

A vegades, els pares, en funció de la seva personalitat creen un vincle de dependència amb els fills que va més enllà de la protecció sana i natural que els petits necessiten, i que està més relacionat amb les seves necessitats que amb les dels seus fills.

Alguns pares els hi costa diferenciar aquests dos aspectes i confonen protecció amb sobreprotecció, oferint als nens coses que no els cal o simplement anticipant-se a les demandes dels fills que resten esturats perquè encara no han tingut temps de saber què volen i molt menys de posar-ho en paraules, ofegant el que més endavant hauria de ser el motor de la seva curiositat i el seu desitg per aprendre les coses que els hi ofereirá la vida.

Aquesta actitud sobreprotectora dels pares fa que els fills restin confosos, ja que com que están creixent i encara no saben el que volen, moltes vegades confonen els seus desitjos amb els dels pares.

 

La dependència dels fills crea a vegades dependència en els pares

DIFERENTS FACTORS QUE PROPICIEN LA SOBREPROTECCIÓ

La por dels pares a que els hi passi alguna cosa als fills lligada a frustracions i conflictes que ells no han pogut afrontar a la vida, (carències, desprotecció, desqualificació, etc.), fa que els hi estalviin situacions que els fills han de viure per poder aprendre a equivocar-se i adonar-se'n que se'n poden sortir.

La necessitat dels pares que els fills els necessitin per donar sentit a la seva vida quan no tenen altres projectes o coses que els omplin prou, fa que es mostrin massa incondicionals. Els fills s'acostumen a aquesta actitud i no fan el que els pertoca, alimentant així la seva creença de que hi tenen dret i otorgant-los un poder que no tenen, convertint-se en petits tirans que menyspreen i exigeixen als pares.

Això pot portar als fills a repetir aquesta actitud en el transcurs de la vida tant amb les figures d'autoritat com amb els seus iguals, cosa la qual dencadenará el rebuig dels altres dificultant l'àmbit de les relacions. 

La por de frustrar als fills per evitar el conflicte amb ells, propicia la manca d'autonomia, i per tant, la dependència envers els pares. Aquesta dependència fa que els fills es sentin atrapats ja que no desenvolupen els recursos que necessiten per ser independents, i tot això s'acaba girant contra els pares a qui exigeixen que els donin allò que ells no s'han sabut guanyar perquè sempre se`ls hi ha donat fet.

Quan hi ha problemes en la relació de parella que no s'afronten i es permet que s'estableixin aliances entre un dels pares i els fills, de forma que més o menys inconcientment, s'acaba utilitzant als fills com un arma contra l'altre, fent-los còmplices indirectes d'una problemàtica a la que son aliens.

  CONSEQÜENCIES EN ELS FILLS PROVOCADES PER LA SOBREPROTECCIÓ 

Quan això passa de manera constant i progressiva, als nens els costa molt més ser autònoms, confien poc en ells mateixos i desenvolupen una manca d'autoestima que dificulta la capacitat de trobar recursos per tirar endavant i que pot interferir en l'adquisició dels aprenentatges per bloqueig emocional, o es pot expressar amb l'eclosió de diversos símptomes físics o psíquics, (incontinència d'esfínters, desmotivació o apatia, manca de límits, problemes de comportament, falta de concentració i atenció, etc.).

Aquests símptomes els hem d'interpretar com un "crit d'ajut" per "avisar" als pares i al seu entorn, (escola, pediatra, etc.), de que alguna cosa està passant.

SÍMPTOMES INFANTILS DERIVATS DE LA SOBREPROTECCIÓ PATERNA

Baixa autoestima
Desmotivació
Manca de límits
Manca de concentració i atenció
Incontinència d'esfínters
Dificultats d'aprenentage
Dificultat per expressar les emocions
Dependència d l'adult
Rebequeries, exigència i tirania
Problemes per relacionar-se

***************************************************

Si els pares, a més a més de ser-ho, gaudeixen també d'altres coses importants per a ells a la vida com poden ser la parella, la família, la feina, projectes petits o grans, els amics, les seves aficions, etc., els fills captaran que ells no són allò únic important a la vida dels seus pares, i que al mateix temps que han de compartir amb els germans la seva estimació i dedicació, també ho hauran de fer en el futur amb les relaciones que estableixin en la vida que els espera.
A vegades per diferents motius aquesta dinàmica no és possible.

Quan es tenen fills per la necessitat d'omplir un buit, encara que no en siguem conscients, ja que les altres coses no ens omplen com ens agradaria, aquest fill ocupa un lloc en la nostra vida que té una importància desmesurada, i  fa de tapadora de les nostres mancances, ja que existirà en funció de les nostres necessitats. Per tant no será una elecció feta desde la llibertat. En canvi, quan cerquem i trobem coses que ens omplen i ens sentim raonablement satisfets, la decisió de tenir un fill prové d'una elecció més lliure que ens porta a la voluntat de transmetre-li i compartir amb ell part d'aquesta satisfacció i de la nostra vida.

A vegades, per diferents motius, els pares no ens adonem que embolcallem als fills amb aquest vel subtil teixit amb la millor intenció i fet de moxaines i d'estimació, però també de por, i aquesta por que és nostra, els la podem transmetre sense voler, no deixant que "s'arrisquin" a provar coses i busquin en ells mateixos el que necessiten per desenvolupar les seves capacitats.

Mai és tard per revisar la nostra actitud amb els nostres fills i replantejar-nos què hem de canviar. Els pares també tenim dret a equivocar-nos i l'oportunitat de rectificar, a la llarga ells en sortiran enfortits, i nosaltres també.

Els fills es senten ofegats per la sobreprotecció dels pares





Núria Gou